I ho dic amb aquesta crudesa perquè crec que el que ens estan fent passar no té nom. Fa molt temps que es coneix el destí que li vol donar el grup PRISA a la joguina que els va permetre tenir l'anterior tripartit. Com ja s'ha publicat arreu, el que realment interessava era aconseguir les freqüències de l'emissora i poca cosa més.

Què en quedarà doncs a partir de demà del compromís de seguir fent "ràdio convencional en català"? Som molts els que temem que ben poca cosa. El que més greu sap és que ja fa massa temps que tots els treballadors, o si no tots, la gran majoria, han perdut la confiança en una direcció que no ens ha sabut dir la veritat. En una direcció que des del principi ha negat les evidències, que ben poc després s'han anat confirmant. Però no carregarem massa les tintes contra el missatger. Perquè aquest problema d'hermetisme informatiu ve de dalt. Ve de la manca de voluntat del grup Prisa per pensar que les seves empreses les conformen persones amb circumstàncies concretes. En resum, que no som productes d'un lot econòmic amb el què es pot fer el què vulguis.

Però encara hi ha una cosa més greu. Ona Catalana és una empresa molt jove, que no té més de set anys de vida. És per això, que les possibles indemnitzacions que pagaran no els costaran més de 120000 euros. Què són vint milions de les antigues pessetes per un grup que té un dels volums de negoci més importants d'Espanya? Quatre rals.

No sé què en serà dels treballadors d'Ona Catalana. Espero que tots ens poguem recol·locar millor o pitjor i que tard o d'hora gaudim d'una feina estable i que no ens porti tants mals de cap, ni tanta angoixa.

Roig Dixit.

Leer Comentarios

Arribes després d'haver patit el fred congelat que tens quan vas sobre una moto el mes de gener a pocs minuts perquè siguin les quatre de la matinada. No hi ha res, no hi ha ningú. Ets tu l'encarregat de posar en marxa la informació. L'ordinador, el vídeo, la ràdio, el minidisc i un llarg etcètera d'elements que configuren les eines amb les què es treballa.

Trepitges el parquet del passadís i sona buit. Només m'acompanyen els sons remots que surten dels altaveus. Ara música, ara una càpsula sobre videojocs, ara l'Ada Parellada... Sembla increïble que sigui l'hora que és. Encara ho és més que siguis tu l'encarregat de posar en marxar tota la maquinària que servirà per fer ràdio durant unes quantes hores.

És difícil transmetre sensacions només amb paraules. Això si, quan algú altre ho viu en la seva pròpia pell estàs segur que les percepcions són ben semblants.

Quatre hores i sentiré l'ensordidor soroll d'un despertador que ronda la dècada. És el primer que rebo quan em llevo i, segurament, l'objecte més maleït de la meva col·lecció...

Bona nit

Leer Comentarios

Ona Catalana s'acaba i ho confirma el fet que amb dos anys pot ser que es facin dos expedients de regulació diferents. Cap empresa amb una mínima viabilitat de tirar endavant pot patir dos ERO's seguits. Res no em sembla estrany. Cada vegada es veu més clar que no volen que aquesta empresa vagi enlloc.

Hi ha masses enganys previs com per creure que ara això va de veritat. Hi ha massa angoixa acumulada com per pensar que en sortirà alguna cosa bona. Hi ha massa desconfiança i distància entre direcció i treballadors per pensar que tot plegat pot acabar a bon port.

Sigui com sigui, aquest mes de febrer viatjarem cap al carrer Casp. El que no sé és quina part sobreviurà a la retirada. Si que tinc clar que només s'enduran aquells que necessitin per fer el seu producte, aquest nou format de ràdio que, per una vegada per totes, els ha de permetre deixar de perdre diners. I és que els criteris de selecció dels "escollits" serà merament econòmic. En cap moment es pensarà amb les capacitats professionals de cadascú, només en el que podem estalviar-los-hi.

De moment, ja ha començat "l'escabatxina". En només una setmana ja hi ha quatre persones que saben que no se'ls renovarà el contracte. Aquests pròxims acomiadaments ja han tingut la primera conseqüència plasmada en un moviment de fitxes que encara ha portat més combulsió. Entenc la frustració i el desagradable que et pot representar que no es tingui en compte el teu càrrec superior en la jerarquia a l'hora d'afrontar un nou repte. El que és més trist és aquesta manca de tacte a l'hora de dir les coses. De vegades, no cal que es tracti de paraules, sinó justament de silencis. Quan no ets transparent ni expliques el que tens pensat provoques malestar. És una evidència, però hi ha gent o bé que no li importa, o bé que no hi pensa.

Tot plegat, força que molta gent quedi descontenta i debebuda pel tracte rebut. A mi també m'han afectat els canvis. Malauradament, els efectes es noten més enllà d'unes hores de feina perquè suposen una modificació dels hàbits de vida, de la relació social amb amics i parella i amb un malestar físic. A partir d'aquest dilluns no l'altre m'hauré de llevar a les tres del matí cada dia. Què té de positiu? Que a les 12 tens tot el dia per endavant? Que no podré dormir ni quatre hores d'una tirada? Que veuré encara menys la gent que m'importa i m'aprecio del que ho faig ara?.

Hi ha moltes preguntes que em passen pel cap i que no sóc capaç de respondre, però intento mirar-m'ho pel cantó positiu... Ara tindré uns ingressos nets que em tornen a convertir en mileurista... Ara tindré una antena establerta i inamovible i una recompensa professional de ser l'encarregat d'engegar la maquinària. A més, si m'ho sé muntar una mica bé, potser seré capaç d'aprofitar molt més el dia de com ho he fet fins ara. Serà qüestió d'anar provant...

Leer Comentarios

He llegit un comentari que és font de molts pensaments. Al llegir-ho m'ha agradat pensar en totes les coses que han canviat en aquests anys i en com, cada vegada, les festes, els aniversaris i altres dates marcades en el calendari van prenent un relleu força diferent. Sentir-ho en boca, o en paraula, del meu propi pare em fa veure-ho encara més clar. Sentim les coses segons el moment concret que vivim.

Un altre dels aspectes que m'ha agradat constatar amb aquest contra blog que s'ha començat és que escriure serveix de molt. Estic segur que les lletres que he llegit eren sortides directament de la connexió entre el cor i la memòria d'algú que ronda la seixantena. Independentment de l'edat, sé que difícilment en una conversa entre ell i jo entraríem a parlar d'aquest tipus d'emocions. Sincerament, no em sento gens lluny del meu pare, però sé que hi ha coses que només les evoquem quan estem davant d'un paper, on en aquest cas, d'un teclat.

Avui ja és dia 1 de gener de 2007 i tots som una mica més vells. Però també una mica més persones i una mica més savis. Tot plegat, són coses que mai s'aturen. Mai deixarem de créixer, de madurar i d'acumular saviesa. Són aquells elements que conformen la nostra existència i que no tenen un punt a final fins que no tanquem els ulls per últim cop.

D'aquest any n'espero moltes coses. Però el que més desitjo és poder conservar la meva essència i que no em canviï massa la vida, ja m'agrada com està. De moment, començarà amb força. Demà treballo, però dimecres ja estaré a Escòcia. És un viatge llargament esperat i un regal, com algú ha dit, d'aquells que et surt de dins. Estic segur que gaudiré de tots els moments que pugui compartir en aquest petit descans de la monotonia.

S'acosten les dotze de la nit i, per tant, el final del primer dia del 2007. Reitero el que he dit abans. Escriure serveix.

Bona nit (quan tingui inspiració matinal ja canviarà)

Leer Comentarios

Ja he acabat de comprar els regals de Reis i en el termini que m'havia automarcat. Fa rabia que hagi hagut de ser a base de cremar la meva targeta de crèdit, però arriba un punt que has de deixar de donar voltes al cap i decidir-te per alguna cosa en concret. Ha estat el cas dels dos últims dies, quan els he enllestit tots.

És massa tard com perquè les idees flueixin amb certa avidesa. No em deixa de rondar pel cap la idea que el viatge de la setmana que ve no es pugui fer. Bàsicament, l'aeroport de Girona, tot i que va recuperant la normalitat, té problemes amb la boira. Tot plegat, espero que no sigui un inconvenient el dimecres que ve.

Glasgow m'espera, a mi i a una personeta molt especial. La veritat és que em fa molta il·lusió aquesta escapada regal i espero que tot surti d'allò més bé.

Hora de clucar els ulls i deixar-se emportar per Morfeu... Bona nit

Leer Comentarios

No seré gens original si parlo del consumisme del Nadal. Però és inevitable fer-ho quan et disposes a fer les compres, en aquest cas, per Reis. Encara no sé què regalar a ningú i les aglomeracions de gent no em criden gens a decidir-ho. És una barreja entre una agorafòbia incontrolable, i una certa repulsa al capitalisme. Quan penses en comprar alguna cosa per un familiar, a mi m'agrada donar-hi moltes voltes abans de decidir-me per res en concret. És per això que les acostumo a fer quan se m'acaba el termini. Aquest any, però, el marge d'error és més petit que mai, perquè el dia 29, divendres, ho haig de tenir tot al sac i ben lligat.

M'agradaria que les persones ens prenguéssim el Nadal com una festa on prevalen altres valors que no siguin explícitament els del consumisme. És veritat que de vegades utilitzem l'arma del shopping per vèncer pors o problemes. Aquesta manera d'actuar tan típica de la societat capitalista no és antídot de res. Els problemes persisteixen, les pors no despareixen i tenim menys diners al banc.

Entenc que les apretades agendes a les que hem de fer front cada dia no ens permetin masses alegries. Tot i així, crec que estaria molt bé que, ja que comprem, ho féssim amb una mica de criteri i convençuts que allò que regalarem agradarà i servirà. Hi ha qui té la tendència a comprar coses d'aquelles de: "això segur que sempre ho ha volgut, però mai s'ha atrevit a comprar-s'ho" (i, majoritàriament, no parlem de cap artilugi de venda en sex shops ni de res per l'estil, sinó més aviat d'aparells d'una utilitat limitada).

La meva crida és a fer un consum responsable. A més, si es vol fer un bon regal, el millor que hi ha és, això mateix, elaborar-lo amb les pròpies mans de cadascú.

Bona nit...

Leer Comentarios

He arribat a casa pensant que em posaria una peli i, poc a poc, aniria caient al món de Morfeu. Però no. He arribat i els dos homenets amb els que visc estaven tancats a l'habitació. No esperava res diferent, però ha estat una sensació força desagraïda. De fet, aquestes festes són un cúmul d'emocions, molts cops, contraposades entre si. Per una banda, sembla que t'has de sentir feliç, perquè així ho marca una època de l'any. Realment, vist així és absurd, però és com si tot el món s'aliniés perquè ens semblés el més normal.

Després, assisteixes a unes obres de teatre, en què cadascú té el seu personatge assignat i que, rarament es mou del guió prèviament establert. Avorrit. Fins i tot a les males pel·lícules hi ha algun moment en què el personatge fa alguna cosa sorprenent... bé, s'ha de dir que no a totes.

Sigui com sigui, a les sobretaules dels dinars de Nadal mai es parla ni de literatura, ni de cinema, ni de res... Com a molt, algú arrenca a parlar de política i, almenys en el meu cas, rarament de futbol. La gent està distesa i ficada en el seu paper, el que marca aquell guió que dèiem, tant inamovible com previsible.

Hi ha una edat en què t'és difícil afrontar aquests àpats, en què el paper que t'ha repartit el regidor no t'acaba de fer el pes. És igual. No pots fer res que no estigués marcat i, per tant, et resignes a seguir al peu de la lletra el que posa als teus fulls. Per sort, com tota obra, hi ha un punt i final. En aquest moment, alguns respiren alleugerits i d'altres pensen que d'aquí ben pocs dies es repetirà la història i, malgrat pugui semblar una tonteria, tornaran a gaudir de tota aquesta parafernàlia.

Suposo que d'escriure no te'n canses mai, però per ser el primer dia ja n'hi ha prou...

Bon Nadal

Leer Comentarios