Sumergint-me en els meus pensaments
29/01/2007
Porto cert retard a l'hora d'escriure al blog i se'm comença a acumular la feina. Volia explicar les sensacions que es tenen quan en plena matinada trepitges una ràdio buida. Aquesta setmana passada he pogut repetir aquesta sensació durant cinc dies i la veritat és que és digne d'explicar-se.
Arribes després d'haver patit el fred congelat que tens quan vas sobre una moto el mes de gener a pocs minuts perquè siguin les quatre de la matinada. No hi ha res, no hi ha ningú. Ets tu l'encarregat de posar en marxa la informació. L'ordinador, el vídeo, la ràdio, el minidisc i un llarg etcètera d'elements que configuren les eines amb les què es treballa.
Trepitges el parquet del passadís i sona buit. Només m'acompanyen els sons remots que surten dels altaveus. Ara música, ara una càpsula sobre videojocs, ara l'Ada Parellada... Sembla increïble que sigui l'hora que és. Encara ho és més que siguis tu l'encarregat de posar en marxar tota la maquinària que servirà per fer ràdio durant unes quantes hores.
És difícil transmetre sensacions només amb paraules. Això si, quan algú altre ho viu en la seva pròpia pell estàs segur que les percepcions són ben semblants.
Quatre hores i sentiré l'ensordidor soroll d'un despertador que ronda la dècada. És el primer que rebo quan em llevo i, segurament, l'objecte més maleït de la meva col·lecció...
Bona nit
13/01/2007
Ja fa temps que es veia venir. De fet, des que el dia 1 de febrer de 2005 vaig entrar per la porta. Tot té un final i sembla que el d'aquesta ràdio està molt a prop. Ja fa massa temps que pertanyem al grup Prisa i no han aconseguit aixecar una emissora que van comprar amb masses números vermells.
Ona Catalana s'acaba i ho confirma el fet que amb dos anys pot ser que es facin dos expedients de regulació diferents. Cap empresa amb una mínima viabilitat de tirar endavant pot patir dos ERO's seguits. Res no em sembla estrany. Cada vegada es veu més clar que no volen que aquesta empresa vagi enlloc.
Hi ha masses enganys previs com per creure que ara això va de veritat. Hi ha massa angoixa acumulada com per pensar que en sortirà alguna cosa bona. Hi ha massa desconfiança i distància entre direcció i treballadors per pensar que tot plegat pot acabar a bon port.
Sigui com sigui, aquest mes de febrer viatjarem cap al carrer Casp. El que no sé és quina part sobreviurà a la retirada. Si que tinc clar que només s'enduran aquells que necessitin per fer el seu producte, aquest nou format de ràdio que, per una vegada per totes, els ha de permetre deixar de perdre diners. I és que els criteris de selecció dels "escollits" serà merament econòmic. En cap moment es pensarà amb les capacitats professionals de cadascú, només en el que podem estalviar-los-hi.
De moment, ja ha començat "l'escabatxina". En només una setmana ja hi ha quatre persones que saben que no se'ls renovarà el contracte. Aquests pròxims acomiadaments ja han tingut la primera conseqüència plasmada en un moviment de fitxes que encara ha portat més combulsió. Entenc la frustració i el desagradable que et pot representar que no es tingui en compte el teu càrrec superior en la jerarquia a l'hora d'afrontar un nou repte. El que és més trist és aquesta manca de tacte a l'hora de dir les coses. De vegades, no cal que es tracti de paraules, sinó justament de silencis. Quan no ets transparent ni expliques el que tens pensat provoques malestar. És una evidència, però hi ha gent o bé que no li importa, o bé que no hi pensa.
Tot plegat, força que molta gent quedi descontenta i debebuda pel tracte rebut. A mi també m'han afectat els canvis. Malauradament, els efectes es noten més enllà d'unes hores de feina perquè suposen una modificació dels hàbits de vida, de la relació social amb amics i parella i amb un malestar físic. A partir d'aquest dilluns no l'altre m'hauré de llevar a les tres del matí cada dia. Què té de positiu? Que a les 12 tens tot el dia per endavant? Que no podré dormir ni quatre hores d'una tirada? Que veuré encara menys la gent que m'importa i m'aprecio del que ho faig ara?.
Hi ha moltes preguntes que em passen pel cap i que no sóc capaç de respondre, però intento mirar-m'ho pel cantó positiu... Ara tindré uns ingressos nets que em tornen a convertir en mileurista... Ara tindré una antena establerta i inamovible i una recompensa professional de ser l'encarregat d'engegar la maquinària. A més, si m'ho sé muntar una mica bé, potser seré capaç d'aprofitar molt més el dia de com ho he fet fins ara. Serà qüestió d'anar provant...
01/01/2007
No em puc estar de començar a escriure parlant de la figura dels pares. Més concretament, m'agradaria parlar de la del meu pare. La primera reflexió que em ve al cap és que sóc qui sóc, en gran part, gràcies a l'educació i als valors que he rebut a casa. És un agraïment que mai podem tornar els fills als pares. Simplement, ens hem d'esperar a què el temps passi i ser nosaltres els qui trasmetem coses als nostres propis fills.
He llegit un comentari que és font de molts pensaments. Al llegir-ho m'ha agradat pensar en totes les coses que han canviat en aquests anys i en com, cada vegada, les festes, els aniversaris i altres dates marcades en el calendari van prenent un relleu força diferent. Sentir-ho en boca, o en paraula, del meu propi pare em fa veure-ho encara més clar. Sentim les coses segons el moment concret que vivim.
Un altre dels aspectes que m'ha agradat constatar amb aquest contra blog que s'ha començat és que escriure serveix de molt. Estic segur que les lletres que he llegit eren sortides directament de la connexió entre el cor i la memòria d'algú que ronda la seixantena. Independentment de l'edat, sé que difícilment en una conversa entre ell i jo entraríem a parlar d'aquest tipus d'emocions. Sincerament, no em sento gens lluny del meu pare, però sé que hi ha coses que només les evoquem quan estem davant d'un paper, on en aquest cas, d'un teclat.
Avui ja és dia 1 de gener de 2007 i tots som una mica més vells. Però també una mica més persones i una mica més savis. Tot plegat, són coses que mai s'aturen. Mai deixarem de créixer, de madurar i d'acumular saviesa. Són aquells elements que conformen la nostra existència i que no tenen un punt a final fins que no tanquem els ulls per últim cop.
D'aquest any n'espero moltes coses. Però el que més desitjo és poder conservar la meva essència i que no em canviï massa la vida, ja m'agrada com està. De moment, començarà amb força. Demà treballo, però dimecres ja estaré a Escòcia. És un viatge llargament esperat i un regal, com algú ha dit, d'aquells que et surt de dins. Estic segur que gaudiré de tots els moments que pugui compartir en aquest petit descans de la monotonia.
S'acosten les dotze de la nit i, per tant, el final del primer dia del 2007. Reitero el que he dit abans. Escriure serveix.
Bona nit (quan tingui inspiració matinal ja canviarà)
Suscriure Feed a:
Arxiu
| Vols crear un Blog aquí?
Lloc desenvolupat, dissenyat i gestionat 100% amb Software lliure: GNU/linux, GIMP, PHP, MYSQL, APACHE, ...
